::Inici::            ::Quan consultar::            ::Tractaments::            ::Consells::            ::Articles::            ::Història::

articles d'interés

Article: "Diferents teories sobre la dislèxia"

La dislèxia va ser reconeguda i descrita per primera vegada a finals del segle XIX. Des d'aleshores, investigadors procedents de diversos camps de la medicina, la psicologia i la pedagogia, han cregut descobrir una gran diversitat de causes del problema dislèxic. Diem “han cregut”, doncs les causes que han descobert són molt diferents i fins i tot contradictòries. Per aquesta raó es tracta de teories no específiques i en general no provades. El problema és que el tractament depèn del concepte que es tingui de dislèxia, i aquesta varietat de teories disperses i poc contrastades entre elles molt sovint donen lloc a tractaments erronis.

Per tal d’estudiar més a fons i fer una revisió completa i objectiva de les diferents teories sobre la dislèxia podeu consultar l’article de Michel Habib 'The Neurological Basis of Developmental Dyslexia' (2000).
A continuació s’exposen diferents teories sobre aquest fenomen cada vegada més estès entre la població actual. Segons diferents estadístiques la dislèxia afecta entre un 10 i un15 % de la població escolar i adulta.

TEORIA GENÈTICA
Es va suggerir aquesta teoria, no provada encara avui dia, d’un gen de la dislèxia. S’havia parlat especialment dels cromosomes 15 i 6 que tindrien un paper important en l’aparició de les diferents formes del problema, malgrat altres autors contradiuen aquesta proposta. Alguns investigadors han realitzat estudis, en especial amb bessons monozigòtics (Castles i altres, 1999), sobre els factors hereditaris que podrien participar en la síndrome. Els mateixos investigadors en aquest camp reconeixen que se sap encara molt poc sobre aquesta possible transmissió genètica.

TEORIA NEUROLÒGICA
Dins d’aquest grup s’han defensat al voltant d’una dotzena de teories molt diverses i a la vegada contradictòries, de les quals cap té un caràcter suficientment específic ni ha estat totalment demostrada. Algunes d'aquestes teories parlen d’anomalies neurològiques congènites, que diferents autors situen en diverses localitzacions del cervell (Galaburda, 1996; Habib, 2000). D'altres suggereixen trastorns funcionals congènits, les quals manquen de suficient especificitat i consistència, i a més sovint es contradiuen amb els coneixements actuals sobre neuroplasticitat (Rapin 2001). En realitat neuròlegs com Critchley (1964), Filipek (1999) i Habib (2006) mantenen la idea que fins el moment no s’ha trobat, no tant sols cap dada clínica o d’exploració neurològica suficientment específica i demostrada, sinó tampoc cap fet anatòmico- patològic fiable que confirmi aquesta teoria.

TEORIA SENSORIAL

A nivell visual
Alguns autors parlen d’un dèficit en el processament visual. Segons uns es tractaria de distorsions perceptuals i segons d'altres, d'extranys moviments oculars que dificultarien moure els ulls de manera adequada sobre les lletres seguint la lectura i que generarien el problema dislèxic. Com a tractament proposen, en aquest ordre, exercicis per tal de millorar les percepcions i per regular els moviments oculars. En aquesta teoria podem observar que no es tenen en compte els errors gràfics i ortogràfics específics de la dislèxia.

A nivell auditiu
Els diferents autors que mantenen aquesta teoria i principalment Tomatis (1967), parlen de dèficits en la percepció auditiva. Es tractaria doncs d'una dificultat per escoltar; ells farien servir uns auriculars especials per tal d'augmentar l’audició.

A nivell fonològic
Consistiria en un defecte bàsic al segmentar i manipular els fonemes que formen el llenguatge, o a l'extreure els fonemes a partir del llenguatge escrit. Però la clínica ha demostrat que la relació entre les dificultats per al llenguatge oral i la dislèxia és poc clara, i que hi ha nens 'dislèxics' sense cap dificultat per parlar, i en canvi hi ha nens amb problemes per parlar que aprenen a llegir sense cap dificultat. Fins i tot hi ha nens que aprenen la fonètica de les vocals i consonants després d'entrar en contacte amb els símbols escrits dels sons. Aquests nens corretgeixen els defectes en l'articulació que no havien pogut modificar a través de la percepció i correcció auditives.

TEORIA PEDAGÒGICA
Aquesta teoria es basaria en tècniques d’ensenyament errònies o perjudicials per part de l’escola. Malgrat que la manera d’ensenyar és molt important, aquesta teoria no explica perquè, amb la mateixa metodologia i tècniques d’ensenyament, i dintre de la mateixa aula, uns alumnes desenvolupen dislèxia i uns altres no.

TEORIA PSICOLÒGICA
Alguns autors entenen la dislèxia com un problema psicològic provocat per factors ambientals i afectius que influeixen en l’infant, per exemple disminuint la seva motivació, desig i/o capacitat per aprendre. Una altra teoria psicològica descriu un dèficit en la comprensió de la correspondència entre so i símbol. I un tercer grup, les teories psicològiques d'inspiració conductista-cognitivista, tracten el problema dislèxic com un mal hàbit adquirit i per tant, el tractament es basa en tècniques de modificació de la conducta.

Reflexió:
Cap d’aquestes teories han estat totalment confirmades i cap d’aquests factors per si sol es pot considerar causa específica de la dislèxia.
Hi ha una qüestió molt important respecte a les diferents investigacions que s’estan fent entorn al problema de la dislèxia: el gran conflicte rau en què els diferents camps d’investigació van en paral·lel i amb una gran manca de diàleg. Sembla com si els psicòlegs i els pedagogs pedagogs quedessin fora de les últimes investigacions en el camp neurològic, i com si en els últims anys, els pedagogs especialitzats en problemes d’aprenentatge desconeguessin la dinàmica de l’evolució mental.
Per altra banda, aquells que investiguen la part neurològica, sembla com si desconeguessin les importants investigacions dels últims vint anys sobre:

Per tant i per concloure, un avenç molt significatiu seria intentar que les diferents vies d’investigació estiguessin més comunicades, treballant en equip amb l’únic objectiu de donar una mica més d'informació per resoldre o per donar noves estratègies d’actuació i sobretot de prevenció de la dislèxia.